Es prepara el coneixement a trossos, poc socarrimat però ben escollit i net; es daura la
paraula del mestre amb un xic d’oli teatral. Tot seguit es treu de l’alumne la resta de la
definició; l’ajut del mestre s’hi posa –si cal– un cop la informació ha estat tallada amb
trossets minúsculs. Quan comenci a tenir color el contingut, s’hi tira algun afegit, algun
exemple, i es cou uns segons dins la ment dels alumnes. Més tard, s’hi torna a posar un
exemple il·lustrador per tal de desfer dubtes; s’hi aboca diverses preguntes, es deixa reduir
la qüestió i, a l’instant, s’hi afegeix una intervenció de “l’alumne espavilat” sempre trinxat
pels altres i lligat de mans i peus a tothora. Se salpebra lleugerament d’insults la situació
i el mestre es deixa emportar per la compassió envers “l’alumne espavilat”. El mestre ha
tapat a poc a poc l’estol d’insults que la classe profereix sobre “l’alumne espavilat” d’ulleres
repugnants i d’halo fètid. Abans d’acabar-se l’hora de classe es treu a base d’empentes
“l’alumne espavilat” i aquest es cola amb moviment ràpid cap al despatx del mestre,
agafa el vas de la taula i s’hi afegeix el conyac que hi ha a l’armari enigmàtic de fusta tallat
a quadres aritmètics. Deixa anar un sospir lleugerament fregit per la cremor del licor. Es
col·loca una altra vegada el vas als llavis i s’acaba lentament les darreres gotes de la beguda.
En servir-se l’últim vas s’empolsa la boca i somriu satisfet.
JORDI CLARET TERRADAS
LA FARGA
