Feia molts anys que no hi anàvem. Havia desitjat tornar a aquell lloc, dolçament emborrat
pels canvis, com l’abella vol regressar a prendre el pol·len d’una bella flor ja coneguda,
com les ones desitgen retornar a la mar d’on dimanen, com la música cobeja l’instrument
que l’ha feta deixondir. Finalment, al cap de tants anys, havíem reviscut les pedres clares,
la ufana dels arbres, els camins acolorits d’infantesa, els parcs embriacs pels rajos de la
primavera, les piscines d’aigua fresca que ens havia vist saltironar i les flors que il·luminaren
els nostres ulls temps ha i ens feren créixer.
Tanmateix, tot semblava entristir el regust dolç i amarg que el vent transportava. El cor
s’embevia d’un passat fugaç –inassolible– que mai més tornaria i al seu torn no prou viscut.
La casa d’antuvi ja no hi era, però en quedava l’olor; els amics tampoc vivien però corria
llur veu; ni tan sols les rialles veïnes mostraven llur encant, però en restava l’alè.
Qui ho ha fet córrer d’aquesta manera? Aquest món és així, no deixa temps per escoltar,
per contemplar, per respirar, per cantar, per somniar, per resar. Potser serà en
un altre món –ja llest– que es podrà fantasiar amb plenitud, escoltar amb sacietat, viure
amb sadollament, respirar fins saturar d’oxigen els pulmons, fer sonar melodies infinites,
immortals, inesgotables.
JORDI CLARET TERRADAS
LA FARGA
No hay comentarios:
Publicar un comentario